Els últims romàntics

2 Septiembre 2009

Ahir, per raons que no vénen ara al cas, vaig estar una altra vegada per terres de Benaguasil (El Camp del Túria) i a més, en el mateix lloc i amb el mateix amfitrió que aquella meravellosa vesprada de juny quan la presentació del poemari de Carles Subiela (edició de Consolat de Mar).

Ahir durant el sopar (que era a sopar al que vaig anar) durant, abans i desdesprés, no vaig fer una altra cosa que recordar-me d’aquella vesprada i motius no em faltaven. Allí vaig descobrir, per exemple, la Montiel de ja tan especial record. Allí vaig descobrir també als Últims Romàntics, que potser no ho siguen però almenys si són els únics que conec amb agalles suficients per a reconéixer-ho, publicitar-ho i a més sentir-se orgullosos d’això.

Presentava aquella vesprada de malls Carles Subiela el seu poemari de Faules Clàssiques, un llibret d’eixos per a guardar i rellegir amb temps, sense pressa i especialment amb ganes de descobrir com es veu i s’entén el temps antic des del segle XXI.

Van amenitzar la presentació un grup d’amics de l’autor (Els Últims Romàntics) que inclús van musicar algun poema de Carles Subiela… Els últims Romàntics… Vaja que sí, amb guitarra, amb flauta, amb percussió, amb harmònica i amb un poc de piano i un final de gong, aquells hòmens i les seues veus em van fer reviure i sentir novament sensacions que pensava oblidades del tot. Quines veus tan boniques, quines lletres tan… tan de tots nosaltres, de sempre i per sempre. Després vaig tindre la sort de trobar-me (una meravellosa casualitat de casualitats) en Youtube un xicotet resum d’aquella vesprada dels Últims Romàntics. I de nou la nit, un poc de fresquet i la Montielana i els seu “rosari” de llums en descens. En descens fins al fons de mí o ascensió al màxim profund d’ella, tot segons es mire i jo, ho mire com si fóra un somni, per quasi impossible que tenia ja viure alguna cosa com allò.

Històries de la ceba

9 Julio 2009

Sens dubte, viure el poble, sentir el poble, sentir-se poble són privilegis que no tots estem en condicions de gaudir. Apenes un parell o tres mesos enrrere, Carles Subiela (Banaguasil -València) publicaba i tanmateix s’editava “Històries de la Ceba” i no precisament per plorar (com s’interpretaria fàcil.lonament atenent les característiques de l’hortalisa). Abans tot el contrari, un homenatge merescut a un producte agrícola i a una gent que’l treballa que ha donat vida i pa a moltes famílies del poble.

Històries de la Ceba és un recull de xicotetes històries personals i familiars, veu i tinta impresa sobre paper d’anònimes vides, algunes d’elles plenament instal.lades en l’imatginàri popular de Benaguasil i el seu terme. Cóm es viu? cóm es treballa? cóm es gaudix de la festa?

Breument, sense cansar i amb la humildat emblemàtica de l’autor, pàgina a pàgina… això mateix, sense cansar, recorda, parla i fa parlar a la gent del veinat, estira amb senzilla literatura del fil dels records, unes vegades amagats en el “mundo” dels iaios, altres que anaven de boca en boca des de la barra del bar fins a l’era en el dinar.

Noms, malnoms, estris, faenes, suren en cadascuna de les pàgines d’Històries de la Ceba i, especialment amb un humor fí, elegant i que és imposible que no faça somriure (sinò riure a carcallades) en alguns dels curtets relats… relats d’una vida. Llarga vida doncs, a l’autor i al seu poble i que no pare d’escriure, de recordar i de fer recordar.

Ell és poble, nosaltres sóm poble, quina llàstima que tothom no ho senta de la mateixa manera.
Per aconseguir aquesta obra, cal dirigir-se a l’empresa Consolat de Mar (instruments musicals) (Benaguasil – Valencia) editora del llibre i per tan sols cinc euros de donatiu per a una escola de la municipalitat de Guatemala, tindreu el privilegi de sentir-vos durant una bona estoneta poble… afortunadament poble i del poble de Benaguasil… o de qualsevol altre poble… I recorrer uns carrers de poble, escoltar una gent de poble, passejar per un terme de poble i gaudir de la il.lusió i l’esparança de mai deixar de ser poble.