Els últims romàntics

2 Septiembre 2009

Ahir, per raons que no vénen ara al cas, vaig estar una altra vegada per terres de Benaguasil (El Camp del Túria) i a més, en el mateix lloc i amb el mateix amfitrió que aquella meravellosa vesprada de juny quan la presentació del poemari de Carles Subiela (edició de Consolat de Mar).

Ahir durant el sopar (que era a sopar al que vaig anar) durant, abans i desdesprés, no vaig fer una altra cosa que recordar-me d’aquella vesprada i motius no em faltaven. Allí vaig descobrir, per exemple, la Montiel de ja tan especial record. Allí vaig descobrir també als Últims Romàntics, que potser no ho siguen però almenys si són els únics que conec amb agalles suficients per a reconéixer-ho, publicitar-ho i a més sentir-se orgullosos d’això.

Presentava aquella vesprada de malls Carles Subiela el seu poemari de Faules Clàssiques, un llibret d’eixos per a guardar i rellegir amb temps, sense pressa i especialment amb ganes de descobrir com es veu i s’entén el temps antic des del segle XXI.

Van amenitzar la presentació un grup d’amics de l’autor (Els Últims Romàntics) que inclús van musicar algun poema de Carles Subiela… Els últims Romàntics… Vaja que sí, amb guitarra, amb flauta, amb percussió, amb harmònica i amb un poc de piano i un final de gong, aquells hòmens i les seues veus em van fer reviure i sentir novament sensacions que pensava oblidades del tot. Quines veus tan boniques, quines lletres tan… tan de tots nosaltres, de sempre i per sempre. Després vaig tindre la sort de trobar-me (una meravellosa casualitat de casualitats) en Youtube un xicotet resum d’aquella vesprada dels Últims Romàntics. I de nou la nit, un poc de fresquet i la Montielana i els seu “rosari” de llums en descens. En descens fins al fons de mí o ascensió al màxim profund d’ella, tot segons es mire i jo, ho mire com si fóra un somni, per quasi impossible que tenia ja viure alguna cosa com allò.