Podré pensar-te alguna vegada
si es que isc d'aquí.
Podré enyorar
des d'algun racó d'una estreta habitació
algun matí amb el meu germà
caçant granotes en la séquia
en meitat de la marjal.
Podré recordar vesprades
tan llargues com esta
peixcant tenques
a aigües encara transparents.
I aquells dissabtes
en bicicleta per les carreteres
-més tard en motocicleta-
i aquells enamoraments
que me duraven una setmana.
Podré recordar
com reomplia papers
amb poemes escrits
davall el temor -diria rubor-
de que algú gosara de llegir.
Vicente Masó Talens
Sueca 10 de novembre de 1984
Tem
Tem que al final d'este llarg viatge
acabem odiant les nostres pròpies paraules
i que l'esforç transformat en colps de rem
que passen lentament sobre la superfície d'un calendari
haja sigut infructuós.
Tem que este mar ofegue l'ansietat de terra
que portem dins dels nostres cors,
per acabar escrivint un poema
que no vol ser poesia.
Vicente Masó Talens
Sueca, 17 d'octubre de 1984
acabem odiant les nostres pròpies paraules
i que l'esforç transformat en colps de rem
que passen lentament sobre la superfície d'un calendari
haja sigut infructuós.
Tem que este mar ofegue l'ansietat de terra
que portem dins dels nostres cors,
per acabar escrivint un poema
que no vol ser poesia.
Vicente Masó Talens
Sueca, 17 d'octubre de 1984
Somnis d'ella
Somnis que a la llarga
mai arribaren a ser veritat,
alimentats entre tota esta misèria
de pedres ruïnoses que jauen
cobertes de verda molsa d'oblit.
Somnis d'encollit cor ple de desitg
invisibles des d'este solitari coixí.
Somnis d'anada i tornada pel fosc trajecte,
somnis d'ella repetits...
Dolorosament repetits en el silenci.
Somnis allargats sota l'ombra cargolada de la nit
esvaïts sobre el carrer mullat i solitari
per un rosada freda caiguda durant anys.
Vicent Masó Talens
Sueca, 14 desembre de 1984
mai arribaren a ser veritat,
alimentats entre tota esta misèria
de pedres ruïnoses que jauen
cobertes de verda molsa d'oblit.
Somnis d'encollit cor ple de desitg
invisibles des d'este solitari coixí.
Somnis d'anada i tornada pel fosc trajecte,
somnis d'ella repetits...
Dolorosament repetits en el silenci.
Somnis allargats sota l'ombra cargolada de la nit
esvaïts sobre el carrer mullat i solitari
per un rosada freda caiguda durant anys.
Vicent Masó Talens
Sueca, 14 desembre de 1984
Dia de cambios
23 de febrero de 2010
Parece que esté recién estrenado, pero no, la verdad es que de nuevo nada. Sencillamente estaba vacío de contenidos... si has llegado aquí desde mi anterior sitio en wordpress (GermaVicente) pues no te sorprenderá nada, dado que he trasladado las entradas que más estimaba a este sitio, en el que por otra parte tengo muchos amig@s.
Espero que sea de vustro agrado... o al menos, a los nuevos, os ruego paciencia y algo de cariño si intentais leer hasta el final... Saludos.
Parece que esté recién estrenado, pero no, la verdad es que de nuevo nada. Sencillamente estaba vacío de contenidos... si has llegado aquí desde mi anterior sitio en wordpress (GermaVicente) pues no te sorprenderá nada, dado que he trasladado las entradas que más estimaba a este sitio, en el que por otra parte tengo muchos amig@s.
Espero que sea de vustro agrado... o al menos, a los nuevos, os ruego paciencia y algo de cariño si intentais leer hasta el final... Saludos.
Els últims romàntics
2 Septiembre 2009
Ahir, per raons que no vénen ara al cas, vaig estar una altra vegada per terres de Benaguasil (El Camp del Túria) i a més, en el mateix lloc i amb el mateix amfitrió que aquella meravellosa vesprada de juny quan la presentació del poemari de Carles Subiela (edició de Consolat de Mar).
Ahir durant el sopar (que era a sopar al que vaig anar) durant, abans i desdesprés, no vaig fer una altra cosa que recordar-me d’aquella vesprada i motius no em faltaven. Allí vaig descobrir, per exemple, la Montiel de ja tan especial record. Allí vaig descobrir també als Últims Romàntics, que potser no ho siguen però almenys si són els únics que conec amb agalles suficients per a reconéixer-ho, publicitar-ho i a més sentir-se orgullosos d’això.
Presentava aquella vesprada de malls Carles Subiela el seu poemari de Faules Clàssiques, un llibret d’eixos per a guardar i rellegir amb temps, sense pressa i especialment amb ganes de descobrir com es veu i s’entén el temps antic des del segle XXI.
Van amenitzar la presentació un grup d’amics de l’autor (Els Últims Romàntics) que inclús van musicar algun poema de Carles Subiela… Els últims Romàntics… Vaja que sí, amb guitarra, amb flauta, amb percussió, amb harmònica i amb un poc de piano i un final de gong, aquells hòmens i les seues veus em van fer reviure i sentir novament sensacions que pensava oblidades del tot. Quines veus tan boniques, quines lletres tan… tan de tots nosaltres, de sempre i per sempre. Després vaig tindre la sort de trobar-me (una meravellosa casualitat de casualitats) en Youtube un xicotet resum d’aquella vesprada dels Últims Romàntics. I de nou la nit, un poc de fresquet i la Montielana i els seu “rosari” de llums en descens. En descens fins al fons de mí o ascensió al màxim profund d’ella, tot segons es mire i jo, ho mire com si fóra un somni, per quasi impossible que tenia ja viure alguna cosa com allò.
Ahir, per raons que no vénen ara al cas, vaig estar una altra vegada per terres de Benaguasil (El Camp del Túria) i a més, en el mateix lloc i amb el mateix amfitrió que aquella meravellosa vesprada de juny quan la presentació del poemari de Carles Subiela (edició de Consolat de Mar).
Ahir durant el sopar (que era a sopar al que vaig anar) durant, abans i desdesprés, no vaig fer una altra cosa que recordar-me d’aquella vesprada i motius no em faltaven. Allí vaig descobrir, per exemple, la Montiel de ja tan especial record. Allí vaig descobrir també als Últims Romàntics, que potser no ho siguen però almenys si són els únics que conec amb agalles suficients per a reconéixer-ho, publicitar-ho i a més sentir-se orgullosos d’això.
Presentava aquella vesprada de malls Carles Subiela el seu poemari de Faules Clàssiques, un llibret d’eixos per a guardar i rellegir amb temps, sense pressa i especialment amb ganes de descobrir com es veu i s’entén el temps antic des del segle XXI.
Van amenitzar la presentació un grup d’amics de l’autor (Els Últims Romàntics) que inclús van musicar algun poema de Carles Subiela… Els últims Romàntics… Vaja que sí, amb guitarra, amb flauta, amb percussió, amb harmònica i amb un poc de piano i un final de gong, aquells hòmens i les seues veus em van fer reviure i sentir novament sensacions que pensava oblidades del tot. Quines veus tan boniques, quines lletres tan… tan de tots nosaltres, de sempre i per sempre. Després vaig tindre la sort de trobar-me (una meravellosa casualitat de casualitats) en Youtube un xicotet resum d’aquella vesprada dels Últims Romàntics. I de nou la nit, un poc de fresquet i la Montielana i els seu “rosari” de llums en descens. En descens fins al fons de mí o ascensió al màxim profund d’ella, tot segons es mire i jo, ho mire com si fóra un somni, per quasi impossible que tenia ja viure alguna cosa com allò.
No voliem anar a l’escola
21 Agosto 2009
De menut molt menut jo ja no volia anar a l’escola. Ma mare pràcticament m’arrastrava des del carrer Santa María de la Murta fins a la placeta del Convent, on estava la que seria la meua primera escola. No ho recorde molt bé (caldria preguntar-li a la mare), però pense que ja abans d’eixir de casa ja estava plorant o gemecant. No eren excuses, que per aquells anys encara no havia descobert el vast ventall d’arguments per a evitar coses, situacions i perquè no, també d’obligacions i en qualsevol cas, si eren de mentida les raons de mal de panxa, de ganes de fer de ventre, de patir una tossuda tos o de qualsevol altre dolor muscular o que se jo, els sentia com tan reals que estic convençut que els patia realment.
Supose que en la cantonada del forn de la Patacota -i encara no havíem eixit del carrer- ma mare ja estaria esgotada, acalorada, jo seguia arrastrat de la seua ma plorant i no se si aixina seria fins l’arribada a la porta del col·legi tots els dies i carrer rere carrer. Possiblement sí (novament, caldria preguntar-li a la mare).
Crec que no guarde molts records d’aquells primers anys escolars, però sens dubte, aquella obsessió per no anar a l’escola m’acompanyat la resta de les meues dies, fins i tot alguns decennis després d’haver-hi acabat la carrera d’històries a la Universitat de València. Aquells plors i aquella lluita (supose que diària) de ma mare cada matí arrossegant-me cap a les escoles del Convent, em van fer més mal que mai el dia que la meua filla major, seguint la càrrega genètica paterna, es va fer caca damunt, quan la portava amb el cotxe cap a l’escoleta de La Tarara. Ara i cada vegada que ho pense, havia d’haver actuat d’altra manera, i no es que em vaig enfadar, abans al contrari, em va inundar una tristor de segles. Allò va caure damunt de mi com una llosa. La vaig mirar pel retrovisor interior del cotxe (aquell Renault 19 de qui guardem tan bon record elles i jo, elles per que tinc encara altra filla més).
Quan amb la seua dolça veu em va dir: “Pare m’he fet caca.” la meua resposta va ser de llevar-li importància, ja estàvem quasi a la porta de l’escoleta. Vaig aparcar com sempre allí a la porta mateix, la vaig agafar al braç i li la vaig lliurar a Rosa la seua professora. Tot seguit li vaig donar la motxilleta amb les coses de la xiqueta i li vaig explicar el que havia passat. Sens dubte (encara que supose que de mala gana) que Rosa es va fer càrrec i se l’emportà cap a la classe.
Aquell matí i fins les cinc de la vesprada (hora d’eixida de classe) va resultar un dia negre per a mi, clar que per a la xiqueta ara i despres de tants anys no vull ni pensar-ho com resultaria. No vaig parar de pensar en com estaria la criatura fins que puntual, a les cinc de la vesprada la vaig recollir. Ni una paraula de la qüestió, els dos vam fer com si no hagués passat mai aquell episodi. Encara que alguna vegada temps després ho hem comentat; a ella li produïx un somriure com recordant una anècdota de la que ella no fora la protagonista i si ho era, al menys els dos tenim la consciència que no n’era responsable. La culpa, la genètica li he explicat més d’una vegada, com ho explique ara, una vegada més després de tants anys. El sue pare, vaja jo mateix, tampoc no volia anar a escola i plorava i em feia mal la panxa o em venien al cos i al cap tots els mals del món, fins i tot es possible, mals que encara no existien ni havien existit mai i que mai existirien.
De menut molt menut jo ja no volia anar a l’escola. Ma mare pràcticament m’arrastrava des del carrer Santa María de la Murta fins a la placeta del Convent, on estava la que seria la meua primera escola. No ho recorde molt bé (caldria preguntar-li a la mare), però pense que ja abans d’eixir de casa ja estava plorant o gemecant. No eren excuses, que per aquells anys encara no havia descobert el vast ventall d’arguments per a evitar coses, situacions i perquè no, també d’obligacions i en qualsevol cas, si eren de mentida les raons de mal de panxa, de ganes de fer de ventre, de patir una tossuda tos o de qualsevol altre dolor muscular o que se jo, els sentia com tan reals que estic convençut que els patia realment.
Supose que en la cantonada del forn de la Patacota -i encara no havíem eixit del carrer- ma mare ja estaria esgotada, acalorada, jo seguia arrastrat de la seua ma plorant i no se si aixina seria fins l’arribada a la porta del col·legi tots els dies i carrer rere carrer. Possiblement sí (novament, caldria preguntar-li a la mare).
Crec que no guarde molts records d’aquells primers anys escolars, però sens dubte, aquella obsessió per no anar a l’escola m’acompanyat la resta de les meues dies, fins i tot alguns decennis després d’haver-hi acabat la carrera d’històries a la Universitat de València. Aquells plors i aquella lluita (supose que diària) de ma mare cada matí arrossegant-me cap a les escoles del Convent, em van fer més mal que mai el dia que la meua filla major, seguint la càrrega genètica paterna, es va fer caca damunt, quan la portava amb el cotxe cap a l’escoleta de La Tarara. Ara i cada vegada que ho pense, havia d’haver actuat d’altra manera, i no es que em vaig enfadar, abans al contrari, em va inundar una tristor de segles. Allò va caure damunt de mi com una llosa. La vaig mirar pel retrovisor interior del cotxe (aquell Renault 19 de qui guardem tan bon record elles i jo, elles per que tinc encara altra filla més).
Quan amb la seua dolça veu em va dir: “Pare m’he fet caca.” la meua resposta va ser de llevar-li importància, ja estàvem quasi a la porta de l’escoleta. Vaig aparcar com sempre allí a la porta mateix, la vaig agafar al braç i li la vaig lliurar a Rosa la seua professora. Tot seguit li vaig donar la motxilleta amb les coses de la xiqueta i li vaig explicar el que havia passat. Sens dubte (encara que supose que de mala gana) que Rosa es va fer càrrec i se l’emportà cap a la classe.
Aquell matí i fins les cinc de la vesprada (hora d’eixida de classe) va resultar un dia negre per a mi, clar que per a la xiqueta ara i despres de tants anys no vull ni pensar-ho com resultaria. No vaig parar de pensar en com estaria la criatura fins que puntual, a les cinc de la vesprada la vaig recollir. Ni una paraula de la qüestió, els dos vam fer com si no hagués passat mai aquell episodi. Encara que alguna vegada temps després ho hem comentat; a ella li produïx un somriure com recordant una anècdota de la que ella no fora la protagonista i si ho era, al menys els dos tenim la consciència que no n’era responsable. La culpa, la genètica li he explicat més d’una vegada, com ho explique ara, una vegada més després de tants anys. El sue pare, vaja jo mateix, tampoc no volia anar a escola i plorava i em feia mal la panxa o em venien al cos i al cap tots els mals del món, fins i tot es possible, mals que encara no existien ni havien existit mai i que mai existirien.
A la dula
9 Julio 2009
Me explica mi APdL que su madre (de Domeño y alrededores - Valencia) cuando los crios iban en verano o en ratos de ocio por ahí, sin parar por casa, estaban o iban a la dula. ¡A la dula! Me asombro, ¿qué quiere decir eso? -le pregunto. Sencillamente “ir por ahí, sin parar por casa, correteando, jugando, investigando, excursioneando… lo dice mi madre”Aunque me fío absolutamente del buen criterio y conocimientos de mi APdL, lo busco en el diccionario de la RAE, francamente, sí que tiene sentido lo que dice su madre (aunque ahora no entremos en los significados oficiales de la palabra). Sin duda, una aportación más de la sabiduría popular.
A la dula. Pero eso eran otros tiempos. Tiempos de calles sin coches, tiempos de pueblos casi sin calles. Tiempos de ayudar por casa, especialmente las niñas en las tareas domésticas y los niños ayudando al padre o al abuelo en el campo, con el ganado, en la era o porqué no, también en el comercio el que lo tuviera.
Tiempos de juegos compartidos, ahora modernamente llamados populares. Tiempos de correrías, de idas y venidas al río donde lo hubiera, la balsa de riego, la era, la plaza, el pajar y algunos privilegiados (como mi caso) a las arenas playeras.
Y todo esto… ¿porqué?
Porque mi amigo Paco, un prejubilado de oficina bancaria que viene todos los días laborales a echarme una mano en el trabajo en plan voluntario total, estos días se trae a alguno de sus dos nietos. No es que los esté preparando para el futuro laboral, ¡que va! es que está de canguro. Otro modernismo feo como él solo para significar a quien cuida de alguien (especialmente niños). Pues eso, que está de canguro, cuida de sus dos nietos. Los padres trabajan, el abuelo está jubilado y resultado que los nietos traen a malvivir a los abuelos, los abuelos desean con justa necesidad que se inicie de nuevo el curso y entre unos y otros, tedio para unos, desesperación para otros.
Pero, sea como fuere, desde luego los nietos a la dula no, que los tiempos actuales no están para esas aventuras, plenas hoy de riesgos modernos que antes ni se concebían. Otros tiempos, otros calendario, otras actividades para un mismo sistema educativo. Cada vez hay menos personas que se dedican al cuidado familiar de forma plena, mujer y hombre, compañeros, esposos… léase como se quiera, el caso es que ambos tienen dedicación laboral absolutamente incompatible con el horario vacacional o postescolar.
Algunos ayuntamientos se vienen inventando desde hace un par de décadas las escuela de verano, que no son otra cosa que prolongación del curso escolar un mes más, pero con horario reducido… sin clases, sin exámenes. Pero no todos van ni todos pueden ir. Imposible. Y los que no van, pues a casa con los abuelos. Aburrimiento por doquier, abatimiento absoluto de los abuelos al finalizar el día. Felices por ver tan saludables y con tanta vitalidad a los nietos. Pero cansados, agotados y aún peor, pensando en que hoy ya ha pasado, veremos mañana.
Lo cierto es que los escolares de permiso estival, de permiso navideño, de permiso fallero o vaya usted a saber qué se inventan en su Comunidad Autónoma, pierden el rumbo y lo que es peor hacen perder la paciencia a los que no pueden evitar tener la obligación de entretenerles. ¡Sí! Entretenerles. Por duro que suene, es que esa es la realidad.
¿Que quién tendrá la culpa? Pues las personas que montan y desmontan los planes educativos y las personas que les interesa que los planes educativos por renovados o novedosos que sean, nunca afronten la realidad de calendarios y horarios escolares… no vaya a ser que les fastidien tamaña situación laboral privilegiada. Vaya que uno habla en general de los ministros de educación y docentes respectivamente.
Uno no quiere ni por asomo fastidiar ¡faltaría mas! y menos aún ahora que ya tiene uno, criados a sus hijos y a quien aún le faltan por lo menos unos tres o cuatro añitos para criar a los nietos. Aún tengo tiempo de no odiar más los horarios escolares y los periodos vacacionales. Pero todo llegará, sin duda, a no ser que ministros y docentes lo remedien. Entre tanto los crios se aburren, los abuelos se desesperan…
¡Qué tiempos aquellos de la dula! Los abuelos tambien tendrán derecho a la dula, ¡digo yo!
¡Qué tiempos aquellos de la dula! Los abuelos tambien tendrán derecho a la dula, ¡digo yo!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)