No voliem anar a l’escola

21 Agosto 2009

De menut molt menut jo ja no volia anar a l’escola. Ma mare pràcticament m’arrastrava des del carrer Santa María de la Murta fins a la placeta del Convent, on estava la que seria la meua primera escola. No ho recorde molt bé (caldria preguntar-li a la mare), però pense que ja abans d’eixir de casa ja estava plorant o gemecant. No eren excuses, que per aquells anys encara no havia descobert el vast ventall d’arguments per a evitar coses, situacions i perquè no, també d’obligacions i en qualsevol cas, si eren de mentida les raons de mal de panxa, de ganes de fer de ventre, de patir una tossuda tos o de qualsevol altre dolor muscular o que se jo, els sentia com tan reals que estic convençut que els patia realment.

Supose que en la cantonada del forn de la Patacota -i encara no havíem eixit del carrer- ma mare ja estaria esgotada, acalorada, jo seguia arrastrat de la seua ma plorant i no se si aixina seria fins l’arribada a la porta del col·legi tots els dies i carrer rere carrer. Possiblement sí (novament, caldria preguntar-li a la mare).

Crec que no guarde molts records d’aquells primers anys escolars, però sens dubte, aquella obsessió per no anar a l’escola m’acompanyat la resta de les meues dies, fins i tot alguns decennis després d’haver-hi acabat la carrera d’històries a la Universitat de València. Aquells plors i aquella lluita (supose que diària) de ma mare cada matí arrossegant-me cap a les escoles del Convent, em van fer més mal que mai el dia que la meua filla major, seguint la càrrega genètica paterna, es va fer caca damunt, quan la portava amb el cotxe cap a l’escoleta de La Tarara. Ara i cada vegada que ho pense, havia d’haver actuat d’altra manera, i no es que em vaig enfadar, abans al contrari, em va inundar una tristor de segles. Allò va caure damunt de mi com una llosa. La vaig mirar pel retrovisor interior del cotxe (aquell Renault 19 de qui guardem tan bon record elles i jo, elles per que tinc encara altra filla més).

Quan amb la seua dolça veu em va dir: “Pare m’he fet caca.” la meua resposta va ser de llevar-li importància, ja estàvem quasi a la porta de l’escoleta. Vaig aparcar com sempre allí a la porta mateix, la vaig agafar al braç i li la vaig lliurar a Rosa la seua professora. Tot seguit li vaig donar la motxilleta amb les coses de la xiqueta i li vaig explicar el que havia passat. Sens dubte (encara que supose que de mala gana) que Rosa es va fer càrrec i se l’emportà cap a la classe.

Aquell matí i fins les cinc de la vesprada (hora d’eixida de classe) va resultar un dia negre per a mi, clar que per a la xiqueta ara i despres de tants anys no vull ni pensar-ho com resultaria. No vaig parar de pensar en com estaria la criatura fins que puntual, a les cinc de la vesprada la vaig recollir. Ni una paraula de la qüestió, els dos vam fer com si no hagués passat mai aquell episodi. Encara que alguna vegada temps després ho hem comentat; a ella li produïx un somriure com recordant una anècdota de la que ella no fora la protagonista i si ho era, al menys els dos tenim la consciència que no n’era responsable. La culpa, la genètica li he explicat més d’una vegada, com ho explique ara, una vegada més després de tants anys. El sue pare, vaja jo mateix, tampoc no volia anar a escola i plorava i em feia mal la panxa o em venien al cos i al cap tots els mals del món, fins i tot es possible, mals que encara no existien ni havien existit mai i que mai existirien.